L'Artur

L’Artur Blasco és un homenot, en el millor sentit –el planià– de l’expressió. Té una biografia espectacular: ha viscut més vides i més intenses que la majoria de tots nosaltres. Biòleg, viatger –mai no li perdonaré que hagués vist actuar The Beatles al club Stern d’Hamburg–, estibador al port de Reykjavík, traductor de suec, pescador a l’Àrtic, company de parranda del Gabriel Ferrater pels bars de Sarrià, recopilador infatigable de música tradicional pirinenca, fundador d’El Pont d’Arcalís, recuperador de l’acordió diatònic i del rabequet…

Ara acaba de publicar una veritable enciclopèdia sobre els acordionistes històrics de l’Alt Urgell: El renaixement de l’acordió diatònic a Catalunya des de l’Alt Urgell. Ha estat un veritable tour de force. Una proesa etnològica i organològica. Hi retrobem noms mítics que formen part de la història de la música tradicional pirinenca: el Comare de Toloriu, l’Esteve Ubach, el Cinto de Noves, l’Estevet Sastre… Fins a seixanta-set. A totes i cadascuna de les biografies s’hi escola un bocí de la petita gran història dels acordionistes pirinencs: la vocació i l’esforç, la tenacitat per aprendre a tocar un instrument màgic que tenia, com a finalitat primera, fer feliços els veïns i aconseguir que deixessin, per una estona, de pensar a treballar, entre polques, valsets i masurques. Al Museu de l’Acordió d’Arsèguel hi ha molts exemplars d’aquells instruments humils, amb prou feines unes caixes amb botonets de nacre, llengüetes metàl·liques i una manxa, que van il·luminar tantes festes majors i balls de diu­menge a la tarda. Que lluny, ara, tot, i que a prop que ens ho ha deixat l’Artur. Gràcies per la feinada!