Guerra freda

A casa, des de sempre hem estat més partidaris de la fusió que no pas de la fissió. Durant les sobretaules de Nadal hem discutit moltes vegades i al final sempre hem arribat a la mateixa conclusió, després d’analitzar totes les variables (malgrat algun cunyat repatani): és molt millor construir heli des de l’hidrogen que no pas trencar àtoms d’urani i després generar una muntera de porqueria radioactiva que encabat no saps on posar, encara que el procés sigui molt més senzill. I ara ens han donat una (petita) alegria, amb l’anunci dels científics californians que han aconseguit generar més energia que la necessària en iniciar el procés de fusió d’una paperina de deuteri. Naturalment, no han faltat els aixafaguitarres que han saltat de seguida dient que això no és res, que no tindrà una aplicació pràctica immediata i que els primers reactors viables ens els haurem de pintar a l’oli o esperar-nos quaranta anys (fa quaranta anys que diuen que hem d’esperar quaranta anys). Que ha estat un foc (nuclear) d’encenalls, vaja, i que si la primera llei de la termodinàmica o que si naps o que si cols. I jo els diria que són homes de poca fe, que anem pel bon camí i que si no són els ianquis, seran els xinesos o els europeus els que ho aconseguiran, més aviat que tard, i tindrem energia barata, neta i pràcticament il·limitada. I d’aquesta manera tots els treballadors públics andorrans podran deixar de passar fred en els llocs de treball, que ara semblen despatxos del Gulag soviètic als anys cinquanta, quan començava la guerra freda.