Ermita al cel suspesa

Han posat la bandera, com és tradició, a la coberta reconstruïda del campanar de Sant Vicenç d’Enclar. És una notícia excel·lent, i per moltes raons. En primer lloc, per la capacitat de sobreposar-se a la desgràcia del ministeri de Cultura, que davant de la desgràcia va reaccionar amb rapidesa i va reaccionar bé, sense dubtes. També perquè, segons m’han dit, l’equip multidisciplinari que hi ha treballat durant tants mesos és de primeríssim nivell i han fet una feina excel·lent: el repte –tornar a aixecar la que és probablement l’estructura murària més antiga d’Andorra– era enorme, d’una gran responsabilitat. No només per la qüestió material (com fer-ho, amb quines tècniques, amb quina documentació?), sinó també perquè tot el conjunt del roc d’Enclar és clau per entendre l’Andorra tardoromana i altomedieval. Ara, per força, ens l’haurem d’estimar més. Ja sé que tothom té d’altres maldecaps, i que per a un segment important de la població el que pugui passar a Sant Vicenç li és absolutament igual: és com si no hi fos, com si no hi hagués estat mai. A alguns fins i tot diria que els fa nosa. És aquest un dels conflictes de l’Andorra contemporània: el passat no hi és –o hi té una presència difusa i purament anecdòtica–. Es va tan de pressa (cap a no se sap ben bé on) que no hi ha temps de mirar pel retrovisor, que és el primer que et diuen que facis quan aprens a conduir. Ara potser hauria de treure l’exemple de la màxima 21 del Manual digest, aquella tan bonica que diu allò de “conservar les antigalles tant se puga”, però és igual: serà picar en ferro fred.