Vint-i-set

Avui és un dia psè. Intentem recuperar-nos dels excessos dels inicis triomfals d’aquesta llarga cadena de celebracions, i pensem que pel fet de no haver sopat durant dos dies seguits haurem fet net d’àcids grassos polisaturats i calories no sol·licitades. Res més lluny de la veritat, però des d’avui fins divendres ens anirem arrossegant amb l’objectiu una mica il·lús d’encarar Cap d’Any amb un mínim de dignitat, tot i que sabem que, amb total seguretat, no ho aconseguirem i continuarem participant amb resignació d’aquesta desmesura festiva, si és que no hem tingut prou valor per instaurar una via alternativa i nedar a contracorrent, cosa que no sempre és fàcil ni possible. De fet, tots els dies que discorren entre Nadal i Reis i no estan pintats en vermell al calendari són com estranyots i descafeïnats. Són terra de ningú, ni carn ni peix. No són prou laborables per anar produint a tota màquina ni prou festius per abandonar-se a la mol·lície. Són l’equivalent a les caselles de tràmit que hi ha al joc de l’oca, que no serveixen per a gaire cosa més que per anar avançant, procurant, si pot ser, no caure en cap de les caselles dolentes. I demà serà el dia dels Innocents: superat l’original esperit transgressor de la festa per la realitat on vivim, que sembla una broma infinita, és com aquella jaqueta passada de moda que tots tenim a l’armari: saps que no te la posaràs mai més i, no obstant això, no tens prou estómac per portar-la a reciclar i donar-li una segona oportunitat. I només som a dimarts. Es farà llarg, això.