Ritme a la sang

Durant aquest traspàs d’any he constatat, amb amargor, un fet del que ja n’era ben conscient, però que en aquestes dates tan assenyalades es manifesta amb contundència, em mortifica i m’avergo­nyeix. No sé ballar. No només no en sé, sinó que la sola perspectiva d’haver-ho de fer, ni que sigui potencialment, fa que ho passi fatal. Quedo com arrupit, tetanitzat, encarnant la figura d’un perfecte estaquirot. Contemplo amb enveja amics i coneguts pels que no suposa cap conflicte, a la mínima que sonen dos compassos ritmats de música, fer unes passes de ball: la conga, un foxtrot, una rumba, una polca o el que s’escaigui, sense cap mena de complexos. I no té res a veure amb si m’agrada la música o no: ja podrien ressucitar Lennon i Harrison i repetir amb els seus companys supervivents el mític concert dels Beatles al teulat d’Apple, a Saville Road, el 30 gener de 1969, que jo em moriria de gust però em quedaria clavat a la cadira o enganxat a la paret. Com a molt, marcaria el ritme amb el peu, la màxima vel·leïtat ritmicocorporal que m’ha estat concedida (a l’hora de tocar, però, puc mantenir el pols amb la precisió d’un metrònom). Però a l’hora de ballar, com diuen els irlandesos, tinc dos peus esquerres. Per això, quan veig els ballarins de valsos del concert de Cap d’Any, em semblen tan perfectament extraterrestres com els saltadors de Garmisch-Partenkirchen. Éssers angelicals, eteris, alats de peus. I un estrany sentiment, mescla d’impotència, ràbia i enveja m’enterboleix les primeres hores de l’any, que haurien de ser buides de pensament però felices.