Benvingut, nadó

He estat mirant de cua d’ull els diversos mitjans del país i a l’hora en què escric això –dilluns dia dos cap a mitja tarda– encara no tenim informacions fefaents sobre el primer nadó o nadona andorrà o andorrana de l’any. Normalment treuen el cap –la imatge és perfecta– la mateixa matinada del dia u de gener. Així ho va fer el guanyador de l’any passat, el menut Enzo de Souza, i premsa i mitjans audiovisuals se’n van fer un ressò immediat, perquè és un recurs fàcil, simpàtic i inofensiu. Això no treu que, a efectes pràctics, l’esdeveniment tingui una nul·la importància (és a dir, ser el primer de l’any no dona dret a pensions o beques) i sembla més aviat un clixè periodístic que proclama als quatre vents l’escassa originalitat i capacitat d’adaptació de la premsa als nous temps. Ara bé, que no tinguem encara la fotografia del primer nadó ens hauria de preocupar: a Twitter deien que, vista la feble vitalitat reproductiva del país, encara ens arribaria per Reis. Ni que sigui des d’una perspectiva egoista, diuen que els nadons d’avui pagaran les pensions de demà. Servidor, que és pessimista de mena i s’atabala amb les multituds, pensa que ja som prou colla i que hauríem d’anar aixecant el peu de l’accelerador. Les polítiques de foment de la natalitat van començar quan les potències europees necessitaven carn de canó per anar a lluitar a guerres absurdes. Però això no treu que saludem amb alegria una nova incorporació a aquesta societat limitada. Siguis qui siguis, Cerni, Fàtima, Maryglaidys, Mustafà, Izan, Chtulhu, Mirinda o Canòlic, benvingut o benvinguda a aquest món de mones.