Severiano

Quan era més petit m’encantaven les cavalcades de Reis, les reals i les televisades. Em meravellava la seva ubiqüitat, la capacitat màgica que tenien per reproduir-se, per prendre múltiples formes, adaptades a les idiosincràcies locals. Els reis cavalcaven, amb els seus seguicis, arreu del món, sempre iguals i sempre diferents: era una desfilada universal, de meravelles quàntiques. Recordo que l’endemà, el dia sis, me n’anava a llegir la crònica de la cavalcada barcelonina a La Vanguardia a ca l’Oromí, al costat de casa, perquè la Mercedetes hi estava subscrita. Era una peça de circumstàncies però tenia el seu mèrit: era un escrit farcit de recaragolats eufemismes, refistolades imatges i al mateix temps algunes informacions de servei: semblaria que el rei Melcior tenia una gran semblança amb el regidor de turisme de la ciutat comtal; que el rei Baltasar era clavat al president de la Cambra de Comerç… I Baltasar? Oh, Baltasar: el rei negre era, invariablement, any rere any, algú idèntic a un insigne barceloní, el ciutadà d’origen guineà Severiano Baita, quan arreu manava la política del betum. Eren els temps en què tot era possible, quan encara no estàvem contaminats pel virus de la correcció política i els ulls de poll sempre a punt de ser trepitjats. Avui pot semblar pecat i heretgia, però ahir, ara que ja no hi ha roba estesa, una servidora va ser el Severiano a la cavalcada del poble, on la varietat de pigments és més aviat escassa. Ja hauré acomplert un vell somni. Ara ja em puc morir (però tampoc no hi ha gaire pressa).