El dia més trist

No sé si va ser ahir o serà el vinent o potser l’altre, però cada any ens ho repeteixen: el segon (o tercer) dilluns de gener és el dia més trist de l’any, en funció de no sé quines variables s’apliquen, per la conjunció insuportable de la poca llum solar, el retorn a la rutina i la proximitat de les festes i no sé què més. Si no fos per aquesta mania tan humana que tenim de classificar, fer llistes i rànquings de les matèries més diverses (i més absurdes, si pot ser) a ningú no se li hauria acudit de proposar-ho. No cal dir que fer generalitzacions com aquesta és perdre el temps de la pitjor manera possible, podent-lo dedicar a activitats molt més productives com la filatèlia o la columbofòbia, però també és cert que hi ha gent per a tot i, com diu l’Eclesiastès, “un temps per a cada cosa”. A un servidor sempre li han agradat molt els dilluns i, en general, no té cap moment de la setmana ni de l’any que li suposi una càrrega negativa especial. Alguns dissabtes a la tarda, potser, d’aquells que tenen hores esvaïdes i sense objectiu concret. La resta de la setmana, inclosos els diumenges a la tarda, tan maltractats per l’imaginari col·lectiu, em va sempre igual de bé. És possible que això sigui fruit d’un pensament estoic, no dic que no. Però ens estem convertint en una societat de corderets, de criatures aviciades, sempre pendents que ens diguin quin dia hem d’estar contents i quin dia tristos. I si sabem alguna cosa de la vida és que sempre fa el que li rota.