Dimitri

Ahir, la notícia de la dimissió del ministre Jover em va enxampar a l’hospital, on vaig dur la filla, que tenia un episodi fort de vòmits –sí, la famosa passa–. Em va saber greu. Pel poc que conec l’Eric, sempre he pensat que és un home extremament intel·ligent, molt capaç i resolutiu, i que si només la meitat dels polítics professionals del país (al Govern i a l’oposició) tinguessin la seva vàlua, aniríem sens dubte millor. Sobre les circumstàncies concretes de la dimissió (sempre s’ha fet aquella broma que diu que dimitir és una paraula russa que ningú no sap pronunciar) no hi puc entrar: les circumstàncies personals, els fets concrets, els possibles atenuants o excuses semblen ara factors irrellevants, i el missatge que es tramet a la ciutadania és claríssim: poca broma amb Tributs, que a tots ens iguala. A pocs mesos de les eleccions, potser no hi havia cap alternativa viable. La política –quan es veu des de fora– sembla un món cruel, despietat i implacable, i costa pensar que hi hagi ciutadans amb l’estómac prou sofert per dedicar-hi els millors anys de la vida. Tot això anava pensant a la sala d’espera d’Urgències, mentre esperava poder entrar. Un cop dins, vaig poder comprovar una vegada més la sort que tenim amb el sistema sanitari –encara que, com en tot en aquesta vida, sempre hi hagi marge de millora–. Eficàcia, amabilitat, atenció, rapidesa: aquella sensació indescriptible que et trobes en bones mans. És aquest un patrimoni comú que hem de preservar al preu que sigui. I aquí necessitem polítics capaços de gestionar la complexitat amb coneixement, dades i resolució. No serà una feina fàcil.