Els tiradors que l'erren

Quan érem joves i temeraris ens vam atrevir a muntar una obra de Shakespeare, que era L’amansiment de l’harpia (The Taming of the Shrew, en traducció de Sagarra). En un moment, un dels personatges –no recordo pas qui era, i no l’he sabut trobar en l’original– feia un brindis que sempre m’ha semblat esplèndid, meravellós, perfecte i adequat per a qualsevol moment i circumstància: “A la salut dels tiradors que l’erren.” És molt fàcil i segur fer-ho a la salut dels que guanyen, dels victoriosos, dels que tenen èxit. En canvi, no és tan habitual pensar en els que ho deixen a mitges, en els que fracassen, en els que es queden pel camí. Ahir, tot fent un repàs als titulars del diari, en vaig trobar uns quants, tots a la vista, molts més que no pas triomfadors, i estic segur que aquest és un fet que es repeteix, amb diferents protagonistes i entorns variables, cada dia. Per cada un que guanya en són notícia deu que perden o s’equivoquen: un pilot del Dakar que abandona per una caiguda, una noia que s’adorm als lavabos d’una pizzeria i ha de ser rescatada, la suspensió de la Copa del Món d’esquí nòrdic a la mítica estació de Garmisch-Partenkirchen per falta de neu, un jugador de l’FC Andorra que es va lesionar a Oviedo. És possible que aquesta sigui la tònica general: tots anem per la vida perdent plomes i equivocant-nos, de manera habitual, crònica, indefectible, fins arribar –en algun moment incert que encara no sabem veure ni tan sols intuir– a la victòria final.