Pont de Madrid

Avui, estimats lectors, soc a Madrid. Ahir, mentre hi baixava, vaig tenir temps de fer algunes reflexions. Primera: és molt important que a Andorra la boira anticiclònica sigui un meteor pràcticament desconegut. Conduir enmig d’una sopa de pèsols entre Oliana i Lleida —i conduir-hi rai, el pitjor és viure-hi— eixuga l’ànima, estova la voluntat i fomenta el pessimisme existencial (mentre no t’hi acostumes). Després d’aquesta constatació climàtica, i ja dalt del tren, llegeixo la crònica que el diari sobre la inauguració del pont de Madrid, ara tot just fa quinze anys. Alguns dels protagonistes ja no hi són: l’enyorada Rosa Ferrer, i el llavors alcalde Ruiz Gallardón, encara viu però desaparegut de l’esfera pública. Una de les dades de l’escrit em crida poderosament l’atenció: l’alcalde Gallardón va anunciar que, en justa correspondència a la deferència que s’havia tingut a Andorra envers al Villa i Corte, posarien el nom d’Andorra a una pasarel·la sobre el Manzanares. D’acord: el riu que travessa Madrid –que és més aviat poqueta cosa– no fa per a una capital tan important, i no resisteix la comparació amb l’impetuós Valira. Però millor això que res. Comprovo el nomenclàtor de la capital espanyola. En efecte: hi ha una pasarel·la peatonal que travessa el riu i connecta Arganzuela i la Latina. Li van canviar el nom durant la visita a Madrid del Cap de Govern Antoni Martí el 2011: fins llavors duia el nom, poc engrescador, de Pasarela Y. És bonic, veure com els polítics compleixen les promeses, sobretot si són senzilles. Ja se sap: als sants i als minyons, no els prometis el que no els dons.