Virus unita fortior

L’any passat, tal dia com avui, tot i que ara no ens ho sembli, encara estàvem en plena pandèmia. No es va fer l’escudella a la plaça Guillemó, ni la calderada que preparen els pagesos confrares de Sant Antoni a la Seu, ni el dia de Sant Sebastià l’escudella de Sant Julià. A Encamp sí, tot i que havies de passar a recollir-la sense baixar del cotxe. Fa només un anyet, de tot plegat, i en aquell moment semblava que no tornaríem mai més a la normalitat, o que la nova quotidianitat que en sorgiria seria una altra cosa que no podíem ni imaginar: molt més controlada i asèptica o molt més solidària i convivial. Diferent, en qualsevol cas. Ara, des de fa unes setmanes, ens estan afectant dotzenes de virus diferents. N’hi ha per triar i remenar: provoquen simptomatologies diverses, patim una passa de gastroenteritis gairebé universal, tenim models de grips etiquetades amb totes les lletres de l’abecedari, hi ha la ditxosa covid que encara espernega i, amb estimacions de centenars de milers de morts a la Xina, torna a fer una mica de por per repetició de la pel·lícula (si és en mai ens en va deixar de fer). Malgrat això, la consigna és que bé, ara hem d’anar fent la viu-viu, que qui dia passa any empeny. Si d’aquella experiència traumàtica i tan dolorosa en vam aprendre alguna cosa, no es nota gaire, ni ha quedat ben definida per a l’imaginari col·lectiu. Un lleu sentiment de fragilitat, un tel de cinisme, i qui sap si la més trista de les condicions humanes: la rendició i la resignació. Bon profit ens faci l’escudella, malgrat tot.