L'ànec mut

Estem tots amb l’ànsia de saber si l’ànec mut que els banders van trobar dimarts a l’Estadi Comunal ha tornat a casa. Esperem que hagi fet efecte la crida pública per localitzar el propietari: de vegades no som conscients del poder que tenen les xarxes. L’ànec, malgrat la seva discapacitat comunicativa, sembla un bon jan i està ben cuidat, segons es desprèn de la fotografia que acompanya el SOS. Estic segur que el troben a faltar i els amos pateixen perquè no acabi en alguna cassola aliena. Tinc quatre gallines i puc donar fe que, tot i que és un bestiar més aviat poc empàtic, al final te’ls acabes estimant (ni que sigui pels ous). Consultada la Wikipedia, resulta que l’ànec mut és un raça d’anàtid procedent de l’Amèrica tropical, i que Cristòfol Colom ja en va portar alguns com a souvenirs després del segon viatge que va fer a les Índies. És una raça molt criada al Penedès, i a Vilafranca en fan bandera com a gairebé autòctona. I des del segle XVI, o sigui que ja el tenim perfectament integrat a Europa, molt més que la temible vespa asiàtica però menys que el seneci del Cap, la ditxosa floreta groga que te la trobes a tots els marges. També he pogut aprendre que hi ha una altra espècie que és l’ànec xerraire, amb la que poden creuar-se amb èxit. La descendència, però, no és fèrtil: passa com amb els matxos i les mules però a escala aviar. Dels individus resultants d’aquesta hibridació, però, no sabem si xerren o callen (o mormolen, que seria una cosa a l’entremig). No em digueu que la biologia no és una disciplina fascinant.