La Visura
Reconciliats
La primera plana del Diari d’ahir estava presidida per una sola paraula, centrada i amb un cos de lletra inusualment gran. “Reconciliació”. I que bonica que és, redena. Normalment, en aquell emplaçament privilegiat no hi troben gaire sovint conceptes tan positius, tan carregats d’emoció, tan plens d’esperança, vibracions positives i bon rotllo. La reconciliació, aquest fenomen tan rar, excepcional. Dos amants que, després d’anys d’empipamenta i desencontres, de malparlar l’un de l’altre, redescobreixen que és més fort l’amor que els lligava que no pas les forces que els separaven, i tornen a reprendre el camí comú amb forces renovades i projectes de futur. Dos veïns de poble petit que, separats des de generacions per un plet antic i ja oblidat sobre drets de pas o tandes de rec, després de dècades de no parlar-se i mirar-se de través, deixen enrere les rancúnies per abraçar una nova etapa marcada per la pau, l’entesa i la col·laboració. Dos partits escindits han fet la travessa del desert i, davant la pressió del calendari, han arribat a la conclusió que els convé llimar diferències, perdonar greuges, posar pegats a les ferides i confegir llistes parroquials i nacionals unitàries. Sempre hi haurà qui cregui que aquest “ara t’estic amic” és un fred càlcul electoral, que procura deixar de banda l’antiga ruptura per mirar d’obtenir els millors resultats possibles i consolidar un espai electoral al qual no afavoreix gens la dispersió. Però jo crec en el poder del perdó i els bons sentiments. I ara digueu-me candorós i ingenu (segur que teniu raó).