El club

Divendres al vespre vaig anar a un club de lectura a la biblioteca d’un poble gran —o una ciutat petita— del Vallès Oriental (jo no sabia ben bé on era i el GPS em va portar pel pitjor camí possible). Com sempre passa en aquestes operacions que es fan en terres d’ultramar, em vaig sentir molt ben acollit. Els clubs de lectura són petits oasis d’amor als llibres, de curiositat i de reconeixement, i suposen —per als qui en major o menor grau ens dediquem a això d’escriure— una preciosa injecció d’autoestima, una hormona que va escassa. Parlàvem de La bíblia andorrana, una novel·la ja una mica vella, del 2015. Un llibre estranyament premonitori, on la banca andorrana és objecte d’atacs dels serveis d’intel·ligència espanyols i on el pobre Andreu Boix, oficial del Cos de Policia, ha de robar un manuscrit de la Real Biblioteca de Madrid –la famosa Conjectura Valdambrini– per assegurar la supervivència d’Andorra, amenaçada per tèrboles maniobres d’alta política. Tot ficció, naturalment. Les preguntes dels assistents van derivar ràpidament cap a qüestions sobre Andorra. Una cosa que no deixa de sorprendre’m és que el coneixement de la realitat del país que tenen els veïns és escàs i encara és dominat pels vells tòpics del contraban i el paradís fiscal, com vint anys enrere, tal qual. Naturalment, no hi ajuda gens la premsa catalana i espanyola, per mandra o per interès. Però des d’aquí penso que tampoc no es fan els esforços necessaris per revertir-ho. Hi hauríem de pensar una mica, em sembla…