Els de casa

D’aquí al dia de les eleccions ho llegirem mil i una vegades: als comentaris a les notícies, algú dirà públicament que tots “els de casa” votaran o deixaran de votar una llista o un candidat en funció de les variables més diverses: aquest em cau bé, aquest no, ara els castigaré, a aquesta colla ni fart de vi, etcètera. Sempre m’ha sorprès aquesta opció de casa, com si tots els membres d’una mateixa família haguessin de compartir al cent per cent una sola opció política. Això, naturalment, ha de tenir fondíssimes arrels en pràctiques antigues –i no tan antigues– on, abans que se celebressin les eleccions, tots els partits o agrupacions electorals podien fer-se, amb les llistes del cens, una projecció dels resultats amb un escasíssim marge d’error. El sentit del vot tradicional estava condicionat per una atapeïda xarxa d’afinitats, favors i compensacions, fins i tot com a producte d’aliances familiars d’origen remot. Però això era abans: tant que ha canviat l’Andorra i encara hi deu haver caps de família que s’erigeixen en intèrprets del que és bo i necessari i controlen el vot de la senyora, de la canalla major d’edat, del tiet conco i de la padrina, violant el principi sagrat d’“un home, un vot”. I com s’ho fan, a efectes pràctics? És possible la dissidència sense trencar l’harmonia familiar? Deixen les paperetes a la caixa forta o les amaguen sota el matalàs, esperant el moment d’anar a votar o, per no fer allargar més el patiment, van tots plegats a la Batllia, com si fossin la família Ulisses? Esperem que algun practicant del vot d’“els de casa” ens il·lumini, per aprendre’n.