El troc

Ahir, en una tarda deliciosa que presagiava una primavera que encara tardarà a arribar, vam enterrar el Peret de cal Sovei. Als pobles molt petits, els que se’n van no són una simple dada estadística, una xifra més de la comptabilitat demogràfica, sinó que són peces fonamentals de la comunitat: un compendi de saviesa, el producte de segles de treball i observació de la natura. En poc temps, hem hagut de dir adeu al Ventura de cal Montserrat i a l’Enric, el pastor de cal Martró. De mica en mica, de manera lenta però implacable, tot aquest món es va esfilagarsant, cada cop més prim i més fràgil, sense que haguem estat capaços de recollir-ne més que les engrunes. Hem fet tard, i haurem de suportar els remordiments per no haver pogut fer més, de no escoltar-los, de no haver tingut el temps necessari per recollir aquelles espurnes de coneixement. Recordo que el Peret ens va venir a reparar un troc –una portella: un tros de paret de marge caigut. Tenia vuitanta-molts anys, però la va refer en quatre tongades. Jo mirava embadalit com anava col·locant les pedres, sense deixar-me que l’ajudés: era la seva feina. Em va donar, això sí, els manaments bàsics per fer pedra seca: que els rocs no es belluguin, que tinguin més fons que no pas cara, que toquin amb tres pedres més i que no es vegin les pedretes de falcar. Al cap d’un temps va caure un altre tros de paret, i vaig procurar reconstruir-la seguint els seus consells. Més o menys s’aguanta, encara. Quan torni a obrir-se un altre troc –que caurà– procuraré refer-lo, pensant en el somriure foteta que tenia quan m’ho explicava: ja la farem dreta, la paret, astriboc.