La calçotada

Em sap molt de greu, però el dos d’abril no em va gaire bé anar a votar, i no serà perquè hagi d’anar a beneir la palma. Passa que tinc agendada (ara es diu així) una calçotada, com gairebé tothom, que les anem encadenant sense solució de continuïtat des de final de gener fins a Setmana Santa. És un pèl tard per als estàndards de conreu de la nostra estimada liliàcia, ja ho sé, però cada any la temporada del calçot s’allarga una setmana per banda i banda, i aviat les començarem a fer al setembre i fins al juny. Aquest esport preolímpic de menjar cebes amb prou feines escalivades ens retorna directament als primers dies del neolític, quan tot era novetat i tot ens provocava gran admiració. Quan ho apliquem al món del calçot, la novetat i admiració que van sentir els primers pagesos romanen intactes, perquè l’experiència sensorial és intensa i ens connecta amb la terra. El contacte directe amb la pela cremada, els dits tacats de sutge (anatema pels pitets i els guants, que són malignes distorsions burgeses), amb el vi que tot ho lubrica, ens retorna a l’esperit de la tribu de la que potser mai no hauríem d’haver sortit. Dit això, hi ha alternatives: el fenomenal sistema del vot a Batllia, que simplifica el tràmit i t’allibera els diumenges. Arribats a casa al vespre, rebotits i fumats, després de la dutxa i l’ensabonada doble, començarà el recompte. Atenció, perquè la nit es preveu que sigui llarga, amb molts moments de tensió i sorpreses assegurades.