Minoxidil

Quan era molt més jove del que soc ara em va caure el pèl. Tenia vint-i-tres o vint-i-quatre anys quan, massa d’hora pel que és habitual, la meva ufanosa tofa beatnik es va començar a aclarir d’un dia a l’altre. No em va fer gaire gràcia, ho reconec, i tot i que vaig intentar consolar-me pensant que era per excés de testosterona, resulta que la causa més probable era genètica. Vaig anar a veure un dermatòleg, per obtenir un diagnòstic i, eventualment, seguir un tractament pal·liatiu. En aquell moment era famós un fàrmac que es deia minoxidil, que prometia resultats no espectaculars, però sí suficients per endarrerir allò que semblava inevitable. Era un líquid car, rosat i apegalós, amb el qual m’havia de sucar la closca un parell de cops al dia. No cal dir que no va funcionar ni poc ni molt. Gens. Llavors no existien els implants turcs (que tampoc no m’haurien fet cap gràcia), i no vaig tenir altre remei que resignar-me al fat. I, vist amb perspectiva, ja m’està bé, perquè hi ha forces de la natura contra les quals no es pot lluitar. Des d’aquell moment que em miro de través tots aquells que prometen remeis miraculosos, aquells firaires que es plantaven al mig de la plaça i venien locions que era evident que no eren més que una aixecada de camisa. M’hi va fer pensar l’entrevista que va sortir al Diari de dissabte, a l’empresari que envasa aire ordinenc i el ven, amb tota la patxorra, a cent euros. Vaig sentir una admiració sense reserves (enveja, sí) per aquest exemple d’emprenedoria portada al límit, adaptada perfectament als temps estranys que ens ha tocat viure.