Munició de senyoretes

Els agents del cos de policia, que no en deixen passar ni una, van detenir la matinada de dissabte un jove que, a més d’emular les aspiracions de Bob Marley, duia al damunt un bolígraf-pistola. Jo em pensava que aquestes andròmines només les dissenyava el famos Q, perquè James Bond les pogués brandar davant els malvats d’Spectra en moments de tribulació. La fotografia que il·lustrava la notícia ens ensenyava l’arma comissada, amb un cridaner cos de plàstic de color taronja, i un munt de munició, bales ben arrengleradetes en una capseta. Però el meu entusiasme es va arronsar en llegir quin era el calibre de “l’arma de foc dissimulada de port”: un trist vint-i-dos, que fa poc més de cinc mil·límetres de diàmetre. Resulta que una vegada que em vaig veure involucrat en un petit succés relacionat amb coses de balística, el policia que es va cuidar de la investigació em va dir, amb un to de perdonavides, que el vint-i-dos era una “munició de senyoretes”. Es veu que si tens la mala fortuna que algú et dispari amb un 22 és difícil que et mati a l’acte, si no és que et toca de ple un òrgan vital, perquè té allò que en diuen “escàs poder de retenció”. Home, hauria estat demanar massa que la pistola pogués disparar, per exemple, un quaranta-quatre, com els que gastava Clint Eastwood a la sèrie del Dirty Harry Callahan, però és que tenim uns criminals una mica de pa sucat amb oli i amb escassa ambició, a la mida exacta del país.