Ai, ai

D’aquí a dilluns serà un no parar, amics meus. No voldria estar pas a la pell dels que es dediquen a tancar llistes des de les war rooms dels partits, ni a la dels que no es mouen del costat del telèfon esperant una trucada que mai no es produirà. Ni tampoc a la dels que han apagat l’aparell, fent veure que no hi són a la manera dels estruços, per no haver de dir que no, que fa com lleig i quedes fatal. La quadratura del cercle, al costat de tot aquest vodevil preelectoral, és cosa de bufar i fer ampolles. Imagino que ha de ser tan difícil com encabir els convidats en un casori, on s’han de muntar les taules amb una cura exquisida per no provocar cap daltabaix, mirant que no coincideixin els que no es parlen, els que no se suporten i els que no es fan. El factor personal és difícil de manejar, perquè, com deia el fugitiu Rajoy, “som sentiments i tenim éssers humans”. Ara que les aplicacions de la intel·ligència artificial esclaten arreu amb una força insospitada potser és el moment de fer-la sirgar de valent per a alguna cosa de profit i, sobretot, que alliberi els nostres polítics de nits d’insomni i maldecaps. Com el truc rau –diuen els entesos– a formular a les màquines les preguntes ben construïdes per obtenir respostes de qualitat, haurien de treballar en un prompt senzill però eficaç. De l’estil mira, intel·ligència, xata, fes-me una llista guanyadora que faci content tothom. I si no funciona, sempre podrem donar la culpa a l’algoritme, que millora amb l’experiència.