Gris gris

Hi ha una professió que sempre he admirat (i envejat): la del que bateja (i li paguen per fer-ho) perfums i medicaments. Qui va posar nom a l’Orfidal, al Fortasec o a l’Optalidon havia de ser, necessàriament, algú amb ànima de poeta, dotat amb el geni de la llengua. Igualment pel que fa als perfums: Opium, o Égoïste, Black Orchid o Insolence. Ara s’ha obert un altre front, que serviria per donar més feina als nominalistes: el dels colors. Fins fa no gaire temps, els colors tenien nom de color. Blanc i blau i verd i etcètera, que es complementaven amb els matisos corresponents: blanc trencat, blau cel, verd maragda… Però tenim un problema amb els gris. Un color que, com es diu, té una infinita gamma de matisos entre el blanc i el negre. Ara, si ens hi fixem una mica, veiem molts cotxes d’un gris mat, que amenacen de destronar l’omnipresent blanc, que al seu torn havia desplaçat qualsevol esperança d’alegria i varietat cromàtica en els turismes. Però com es diu, aquest gris que abans només havíem vist als Seat 1.500? Doncs Nardo Grey. Si pensem en la flor del nard, que és d’un poc vistós blanc, no pot ser. Els diccionaris d’argot no aporten gaire llum. Entre d’altres accepcions similars, en anglès, un nardo és una borratxera a plena llum del dia. En castellà, es veu que un nardo és un penis. Si hem d’omplir carrers i carreteres de nards grisos, volem saber lo què. A veure, poeta responsable, ens doni explicacions, que les necessitem.