La llei del silenci

Diu que el Govern ha pogut constatar que els treballadors peruans de la construcció no volen parlar de les penoses condicions de treball en què es troben, de les que la premsa s’ha fet ressò amb alguns exemples esborronadors. I que encara menys gosen denunciar davant de les autoritats possibles irregularitats o casos d’abús per part d’empresaris amb pocs escrúpols. No, és que fa molt de vent i no el sento prou bé. Tornin demà, sisplau, que ens hi juguem lo nostro pa de cada dia. És comprensible que callin, perquè la necessitat de tenir feina fixa i guanyar alguns calés preval sobre la necessitat de justícia i consideració. La por a perdre el poc que tens és el gran trumfo que es guarden els que remenen les cireres. Al festival internacional de la construcció que s’està celebrant des de fa uns anys al país hi ha zones d’ombra, carrerons sense sortida i racons foscos. Aviat farà un segle que van arribar els treballadors de la FHASA i de les carreteres: mil dos-cents obrers que, de la nit al dia, van transformar per sempre l’economia i el paisatge –humà i natural– d’aquestes valls. La història de l’Andorra contemporània és també la història de tots els que hi han pujat a treballar, enlluernats per la promesa del miracle andorrà. El debat sobre si cal o es pot continuar per aquest camí de creixement sense límits ni mesura és damunt de la taula, i s’haurà de d’abordar aviat i seriosament si no volem acabar prenent mal. Mentrestant, la llei del silenci.