Opinió (gens) popular

Avui quedaran tancades les llistes i, com diran aviat els crupiers del casino, rien ne va plus. S’han fet totes les trucades i els exercicis de geometria variable i ja no hi ha res més a pelar. Aviat veurem les propostes, els debats i tota la resta. Ja sé que el que diré ara és políticament incorrecte i que més d’un arrufarà el nas. Però és el que penso i, bé, totes les opinions –fins i tot aquesta– són, en principi, respectables. D’aquí al dia de les eleccions (i de ben segur després, amb els resultats a la mà) sentirem mil i una vegades l’apel·lació al papus de l’abstenció. Que, a més del dret, tenim el deure d’anar a votar, que la qualitat de la democràcia depèn de la participació i que si naps i que si cols. Doncs què volen que els digui. Crec que tot és més senzill del que sembla. A més de l’abstenció tècnica –que deu suposar un percentatge reduït del total– hi ha una bossa més que considerable de ciutadans que no van a votar de manera conscient. Les raons deuen ser diverses i acumulables: falta de confiança en el sistema, en els partits, en els programes i, en darrera instància, en els candidats. Desinterès total en la política. I, potser en la proporció més gran de totes, l’“a mi ja m’està bé tot, que fotin el que vulguin, jo pago impostos, vull que la sanitat i la policia funcionin i la resta me la rebufa, perquè al final, tots són els mateixos”. La del conformista i la de l’escèptic són posicions defensables. Jo no m’hi trencaria gaire les banyes. Per molt que ens posem cendra al cap i ens lamentem, vist el panorama, si no canvien molt les coses, sempre hi seran.