Compareixo davant vostès

Comparec davant vostès per, amb la més gran humilitat, confessar els meus pecats. Soc posseïdor d’un vehicle amb motor dièsel. És així, i no serveix de res xiular ni dissimular-ho. Ja porta rodats fidelment dos-cents trenta-cinc mil quilòmetres, però el molt punyetero es resisteix a les avaries i –en darrera instància– al desballestament (tampoc no és tan vell: vuit anys, farà). L’enginyeria alemanya serà quadrada i rígida, però és sòlida. Els agrairia que tinguessin en compte els atenuants: vaig créixer (com molta gent de la meva generació) amb la convicció que, si bé eren una mica més cars que els de benzina, els dièsels consumien menys i el combustible era més barat, i que quan feies un mínim de quilòmetres l’any, ho amortitzaves de seguida. Llegendes de camioners i taxistes, però me les vaig creure. El cas és que el tinc. Diuen que el motor és bo, especialment net i eficient. Cada deu mil quilòmetres, si fa no fa, he de posar un líquid que fa pudor d’amoníac en un dipòsit addicional, per catalitzar no sé quins contaminants de les emissions. Ja m’agradaria canviar-lo, ja, però és que ara no em va bé i, vulguis que no, li acabes agafant estima i sempre tinc l’excusa d’esperar una mica més, a veure com evoluciona la tecnologia. Ara em sento com un intèrpret de clavicèmbal a la Viena dels volts del 1785, quan el pianoforte ho petava tot. Encara rai que el Parlament Europeu ha marcat la data d’extinció del meu dinosaure TDI: el 2035. Dotze anys, que passen volant. Amb el permís de les autoritats i de tots vostès, resistiré amb orgull (si és que hi arribo).