El discurs del mètode

La veritat, jo ja no sé on posar-me. Morirem tots, però no pas liquidats per una pandèmia fulminant o per l’acció d’un risc geològic a gran escala, sinó per un atac de vergonya aliena. Ara resulta que els qui van col·locar aquell gerro amb magnòlies i un micròfon a la taula on dinaven la Sánchez Camacho i la Vicky Álvarez (la representació literal d’aquella conversa, amb una bona dramatúrgia, seria una obra de teatre sensacional) obren la paradeta a Andorra. Les declaracions que va fer dissabte en un programa de teletrès el senyor Marco no tenen pèrdua. Resulta que Andorra és un narcoestat, igual que si ens governés el càrtel de Sinaloa, i és —també té nassos que ho digui un ciutadà espanyol i mucho espanyol— “un país pobre des del punt de vista democràtic”. S’han de tenir quadrats i de formigó. Diu també que la sucursal no serà ben bé una agència de detectius, d’aquelles que investiguen marits adúlters o coses així, ans una d’intel·ligència, dedicada a treure els draps bruts de la societat, que segur que n’hi ha i no ho discuteix ningú. Per entendre’ns, seria una cosa com la TIA del Mortadel·lo i Filemó. Amenaça també d’escriure un llibre. No tinc cap dubte que serà un èxit editorial. Si fa no fa com el de l’Andorrano, o més gran encara (costarà). No, si amb els petits s’hi atreveix tothom. Com deia el gran Eugenio, senyor, doneu-me paciència però ja!