Els caníbals

Els col·legues i, tanmateix, amics de Medusa acaben d’editar un llibret de títol ben explícit: Per què no repensem el canibalisme, d’Albert Pijoan. La tesi és provocativa: el disseny d’un pla per a la Sostenibilitat Alimentàrio-Mediambiental, que contempla el consum de carn humana, com un eco a la Modesta proposició de Jonathan Swift (que completa el volum, en traducció del David Gálvez). Mossèn Swift, al segle XVIII, ja postulava que els irlandesos catòlics pobres es mengessin les nombroses criatures que tenien per combatre la fam endèmica que passaven a l’illa. Naturalment, quan es llegeixi el llibre hi hauran les corresponents esgarrifances i qui sap si en sorgirà un petit escàndol d’aquells que de tant en tant sacsegen les aigües somortes de la literatura catalana. No ens hauria d’estranyar que els vigilants de la correcció política i moral saltin indignats i vulguin donar a les paraules de Pijoan i de Swift la mateixa medicina que han aplicat als textos del gran Roald Dahl: la reescriptura per eliminar termes considerats ofensius, paraules tan agressives i lacerants com “gras” i “vell”, i eliminar comparacions odioses on es fan servir els termes “blanc” i “negre”. Ens estem tornant imbècils a una velocitat supersònica. Qualsevol ruqueria serveix per ofendre’ns i perquè després n’exigim la reparació espiritual. Tenim la pell més fina que un tel de ceba. I demano perdó als vegans per haver fet servir aquesta imatge: ai, quan descobreixin que les bledes i les carrotes tenen sistema nerviós i sentiments vegetals.