Els aficionats

Sí, ja sé que no fa cap mica de gràcia, i menys encara en un país que ha fet bandera –i de manera ben legítima– d’un elevat grau de seguretat ciutadana. Que hi hagi un parell de pobres homes que intenten entrar en sucursals de bancs, de matinada i amanits amb un alt grau d’embriaguesa, que proporciona una percepció errònia de capacitats i habilitats, pot passar a les millors famílies. Ara, que en un dels intents que van fer fossin capaços de forçar la porta de l’oficina sense l’auxili d’eines –ni una tristíssima pota de cabra– ja crida més l’atenció. Home, és veritat que fins fa quatre dies tothom deixava la clau a la porta, però entre poc i massa. Però si tingués un banc procuraria que l’accés fora d’hores fos una mica més difícil. Però l’experiència ens diu que Andorra no és país pròdig en atracadors, on troben unes fronteres difícils de travessar en estat d’alarma i un entorn més aviat hostil per amagar-se. Recordo l’episodi de l’atracament a una joieria per part d’uns criminals serbis, que es va resoldre ràpidament, i el d’aquells que van robar en una altra joieria de la capital i que es van instal·lar en un campament a prop del rec de l’Obac, com si haguessin anat de colònies a AINA. I aquells remots etarres que l’any vuitanta-dos van pensar que Andorra era com Xauxa, i que van acabar tots a la cangrí. Cadascú pot fer el que vulgui, però jo no ho provaria si no fos Ronnie Biggs –el responsable del gran robatori del tren de Glasgow– o, a una escala menor, el Dioni. La resta, aficionats.