Onzè aniversari

Amb aquesta ja són dotze les peces que t’he escrit, amb una regularitat impròpia d’un cap desendreçat com el meu. La primera el dia que vas néixer i després, a cada aniversari, sense saltar-me’n cap. O sigui que demà, dissabte, en faràs onze, Clara. Sempre que s’acosta la data tinc el dubte sobre si cal que continuï la sèrie o bé és millor que ho deixi córrer, perquè potser aquesta mena de recordatoris són massa íntims o no tenen interès per a ningú més. Potser sí, que no caldria. Però no em puc resistir a aixecar una petita fita cada any, un recordatori entre públic i particular de com d’intens i gratificant és veure’t créixer, dia a dia, d’acompanyar-te, fins allà on pugui, en la descoberta d’un món que pot ser, a parts iguals, desconcertant i meravellós, on hauràs de tenir eines i habilitats especials per navegar-lo. Cada vegada ets més autònoma, i tens una mirada pròpia sobre el teu entorn, que és intensa i original. Ahir em vas deixar llegir una història sobre un gat trobat al carrer del Pui i vaig sentir un orgull tan bàsic com legítim, de pare sempre disposat a meravellar-se. De vegades ens enfadem, hi ha diferències de gustos i criteris –ai, el salt generacional–, intentes prendre’m el poc pèl que em queda, però tot això és només un miratge: el més important és el més sòlid, aquell vincle indestructible que es va establir el quatre de març del dotze i continua cada dia més fort. Per molts anys, Clara.