Ja tenim casino

Senyores i senyors, ja tenim casino. Dissabte al vespre hi vaig passar pel davant i hi havia una considerable però endreçada cua de jugadors impacients que esperaven tanda per entrar al recinte. Però m’esperava més glamour, amb limusines, projectors, banda de música, majorettes, un zeppelin i un photocall amb requesta suficient com per omplir tres o quatre números especials del Dona Secret. De fora he de dir que aquella il·luminació discreta i grogueca no convida pas gaire a fer-hi gasto, però també transmet una sensació d’austeritat i contenció, cosa que no està malament en els temps que corren. Com que no he anat mai de la vida a un casino —i, per tant, no puc comparar— ja em sembla bé que Prat de la Creu no tingui l’aire xaró de Las Vegas Boulevard. A les ciutats hi ha massa llum en general, que ens priven de veure el cel de nit, que és dels pocs grans espectacles que es poden veure de franc. Ara, que el casino que s’ha construït no té res a veure amb el projecte megalomonegasc que la casa Duvivier havia projectat a la Solana, cap a 1866 (que tenia precedents als anys quaranta del segle XIX i al qual en van seguir d’altres, com ha estudiat Jordi Alcobé). El casino havia estat el somni humit de molts andorrans, que el consideraven un equipament imprescindible per a l’economia, i alguna de les revolucions armades en aquest Shangri-La pirinenc la van protagonitzar, en bona mesura, partidaris i detractors de les cases de joc. Ara, gairebé dos segles després, veurem què passa. Només un recordatori: la banca sempre guanya.