La plaça

Hem pogut veure el projecte guanyador del concurs d’idees per a la reforma de la plaça del Poble, la de la Vila d’Andorra. Espero que funcioni. En pocs llocs del planeta he passat més fred que en aquell espai dur i desprotegit, obert a tots els vents. De vegades, me la imagino com una mena de plaça Roja moscovita, la del davant del Kremlin, on el primer de maig hi feien passejar els projectils balístics intercontinentals davant la mirada severa dels membres del Soviet Suprem. Però una plaça hauria de tenir límits definits, tancada per un marc fet per edificis, hauria de ser un espai ampli però restringit, i em temo que, per molta reforma que s’hi faci, la del Poble no serà mai una plaça, ans una plataforma inhòspita, apedaçada –això sí– amb més o menys gràcia segons el geni i la inspiració dels arquitectes que, periòdicament, la vagin reformant intentant aconseguir l’impossible: convertir-la en una plaça com Déu mana. En canvi, la plaça per antonomàsia de la capital, tan important i singular que no tenia ni nom –era la ‘plaça d’Andorra’– avui coneguda com Príncep Benlloch, és una plaça-no plaça, travessada per cotxes, clípols i patinets, amb aquella magnòlia una mica desubicada. I el marc incomparable? Oh, de categoria: casa Cintet, casa Molines i casa Guillemó, ca l’Apotecari, l’edifici del Quart i l’església de Sant Esteve. Era on es llegien les sentències criminals i es ballava el contrapàs, on desfilaven els gendarmes d’en Baulard i per on, en definitiva, abans hi passava la vida (i s’hi aturava una estona).