Quatre euros

Ahir es va signar el conveni entre el ministeri de Cultura i Esports i els Cinemes Illa sobre l’exhibició de pel·lícules en català –ja siguin rodades en, doblades al o subtitulades en–. L’entrada costarà quatre euros a l’espectador. La resta de l’import la posarà la padrina, amb la generositat habitual, que per mandat constitucional ha de vetllar per la salut de la llengua (o per perllongar-ne tan com sigui possible l’agonia). Hi ha el compromís, per part dels exhibidors, de programar com a mínim una dotzena de films l’any, segons un acord que es remunta ni més ni menys que al 2010. Fins aquí la teoria. Tot això és molt bonic i sobre el paper queda molt bé, però hom preferiria pagar l’import de l’entrada sencera i que tractessin amb una mica més de consideració els espectadors que volem consumir cinema en català. Vaja, que estigui en igualtat de condicions, si més no, amb el castellà. És a dir, que si mai hi ha la versió en català d’una pel·lícula la programin des del mateix dia de l’estrena i a hores competitives, i no la col·loquin en un racó de la cartellera, com si fos la ventafocs o Harry Potter a cals Dursley. Que no passi com en el cas d’Avatar, que la van programar el mes gener passat una pila de dies després de l’estrena en català i encara la projectaven en una sala petita i a l’hora criminal de la migdiada. I ara ja poden sortir els cosmopolites i ciudadanosdelmundo dient que som uns torracastanyes, que hem d’adaptar-nos a la realitat social blablà i que ens queixem de vici. Massa poc que ho fem, trobo jo.