La pleta

Tenim el galliner una mica esvalotat davant la perspectiva d’urbanitzar un bon tros de l’Arinsal encara no urbanitzat. No pas pel fet en si, que és lo nostro pa de cada dia, ans per la superfície afectada. Fins feia un parell de generacions, la terra andorrana no valia gran cosa: garantia la supervivència, això sí, però si en tenies cura i la treballaves, però quan va començar el creixement econòmic del país, si tenies un prat ben situat era com si t’hagués tocat la rifa de Nadal. Un aspecte que sempre m’ha cridat l’atenció dels processos d’urbanització a muntanya és la terminologia. D’aquestes tirallongues de xaletets, aïllats o adossats, sovint se’n diuen pletes, i em penso que la d’Arinsal també. Als promotors els deu sonar bé, a rusticitat muntanyenca, a cosa tradicional, com ara una borda o un cortal: relíquies lèxiques d’un Pirineu arcàdic i immaculat. Però les paraules són el que són i volen dir el que volen dir. Una pleta és un tancat lleuger per a les ovelles, format per estructures mòbils de fusta –els andars– que permeten que el ramat pasturi i femi parcel·les concretes. Això i no una altra cosa és una pleta: pertany al mateix camp semàntic que una quadra o una corralina. Els ideòlegs del negoci potser es pensen que és la manera pròpia i natural de denominar aquests bunyols constructius, que res no tenen a veure amb l’arquitectura tradicional, que era una extensió del paisatge, discreta i funcional. No sé si em faria gaire gràcia anar-me’n a viure en un lloc batejat amb una falta d’imaginació tan preocupant, perquè les paraules ens haurien d’importar.