Set punts

Ens separen tan sols set punts de la felicitat absoluta, de ser el paradís damunt la terra, el Potosí de la llibertat mundial. Set punts de no res, de noranta-tres per arribar al cent de cent ideal, que només han obtingut les monarquies escandinaves, que sempre solen ser les més rosses i encapçalen els rànquings de qualsevol matèria (sempre que sigui positiva i els faci quedar bé). Els francesos de la liberté, egalité i fraternité ho tenen un pelet pitjor que nosaltres, perquè els en falten onze per als cent. I amb noranta points s’han quedat els espanyols, tant que diuen i presumeixen de llibertats, ells. Això és el que asseguren els comptables de Freedom House, una organització americana en favor de la democràcia universal que es dedica a calcular aquesta mena de coses. Sempre he pensat que hi ha molta camama, en indicadors de benestar, de llibertat de premsa, de salut mental, perquè la realitat és sempre molt més complexa i diria que no es pot reduir a una simple operació matemàtica, per molt que la maquillis amb ciència estadística, ho tabulis i ho llancis a la premsa perquè en faci safareig uns quants dies, sobretot si estem –fent servir la terminologia futbolística– a la part alta de la classificació. I en això estem, ves. El que no em puc treure del cap és que els amics de la república de San Marino, tan antics, discrets, enclavats i cerimoniosos, hagin aconseguit uns notabilíssims noranta-set punts sense haver aixecat mai de la vida una palla de terra. Què hem fet, Senyor, de malament?