Es fa llarg esperar

Jo no sé vostès, però aquesta setmana se m’està fent massa llarga. I encara rai del hiatus del festiu constitucional, que si no hauria estat eterna. Però el temps corre i tot arriba a la seva hora. Ja som a dijous, aquest dia antipàtic que està al bell mig. Espero, doncs, amb candeletes l’inici, diu­menge a les tres de la tarda, de la campanya electoral. Friso per no perdre’m cap debat, cap entrevista amb els candidats, en la plataforma que sigui, encara que això suposi estar més pendent del compte de rellotges i agendes per no badar. Tant me fa que siguin de la llista nacional o de les parroquials, mentre tinguin alguna cosa interessant a dir o mentre puguin debatre amb els contrincants polítics punts de vista divergents amb intel·ligència i idees fresques. Vull veure com els publicistes han desplegat els recursos per no repetir els missatges de sempre. Espero llegir amb deteniment i profit els programes. Encara conservo la il·lusió i l’esperança (cada vegada més esvaïda, tot s’ha de dir) de trobar-hi anàlisis realistes, arguments sòlids i propostes viables, i si pot ser tot plegat escrit en una prosa acceptable, i no pas ell llenguatge enravenat, administrativista i sense gota de cafeïna que s’ha anat imposant en tota mena de publicacions, ja siguin oficials o no. Sé també –ho intueixo, més aviat– que aquesta calentura d’ara passarà ben de pressa. Però només pel fet d’haver pogut experimentar durant uns pocs dies aquesta picoreta prèvia haurà valgut la pena (tant de bo).