Refugiats

Sí, estem tots capficats en altres coses i, en general, emprenyats per mil motius diferents i tots legítims. I més encara en temps preelectoral, amb turbulències (internes i externes), amb les primeres enquestes taquicàrdiques, amb la maquinària dels partits accelerant motors. I tot envoltat per un rau-rau d’incomoditat global, que hi és sempre, com aquella radiació de fons que captaven els televisors d’abans i que és l’eco llunyà del big bang. Els arbres no ens deixen veure el bosc, i de vegades va bé fer un alto, aturar-nos i mirar enrere, perquè tot aquest vertigen nostre és un mirall deformador que ens fa semblar més lletjos del que som en realitat. Per això és tan oportuna –i cau perfectament en el calendari– l’exposició que es va inaugurar ahir a Cal Pal de la Cortinada, i que es diu Refugiats. I d’això va, precisament: de tots els milers i milers de refugiats que, en els temps extrems de la guerra d’Espanya, van trobar a Andorra un port segur i, en molts casos, un lloc des d’on recomençar una vida que havia quedat dallada per la guerra i per la dictadura, on se’ls va acollir i respectar, sense distinció d’origen ni d’ideologia, sempre que hi hagués voluntat d’integració i de treballar pel país que els va rebre. L’exposició –comissariada pel Xavier Llovera– és esplèndida, i tothom que s’estimi una mica el país (o l’odiï, ja sigui per prejudicis o partits presos) l’hauria d’anar a visitar. Hi ha temps, però no s’hi val a badar, que després, quan s’hagi acabat, tot seran plors.