El temps sense lloc

És bonic veure com les pàgines d’aquest diari, que majoritàriament estan escrites en el temps verbal present –tot i que les notícies solen fer referència a fets que ja s’han esdevingut, però no fa gaire–, s’omplen aquestos dies de conjugacions en futur, que són l’expressió màxima dels desitjos electorals. Els candidats no fan servir el futur perfet d’indicatiu (hauré construït), sinó el futur simple (construiré). I millor que sigui així, perquè l’ús del perfet està reservat, segons la gramàtica i el geni de la llengua, per referir-se “al temps que no ha tingut lloc i que tampoc s’està esdevenint”, i també expressa unes hipotètiques “accions futures ja acabades”, la qual cosa lliga malament amb les possibilitats reals que tanta promesa com s’emet acabi materialitzada, que són més aviat poques, fins i tot per les opcions guanyadores. El més modest i casolà futur simple, que és el que fem servir els dies de cada dia, s’escau molt millor a la volatilitat de les propostes electorals, que són com pitavoles mogudes per l’escalforeta d’aquest sol primaveral. Posem la qüestió del tren, per exemple, però podria servir també el comodí del museu nacional, que de moment no ha tret el nas a la campanya però no desesperin, que algun dia sortirà. Tothom, menys els liberals, diuen que volen tren, o, que, si més no, s’ho estudiaran amb carinyo. Que estaria bé, vaja. O un tren o un tramvia per la vall central, amb rails o sense. Ja els ho avanço, per si de cas s’havien fet il·lusions: tret que no canviïn molt les coses, no tindrem tren. Ni un trist carrilet de via estreta, no veurem.