Va, l'última

Una servidora té la sensació que amb això del canvi d’hora, que s’escaurà demà, diumenge, li estan prenent el pèl. La UE disposa aquesta collonada amb l’excusa de l’estalvi energètic i diu que la ciutadania aprofita millor les tardes per al lleure. I nosaltres, és clar, anem a remolc i obeïm, encara que tenim prou sobirania per no haver de fer-ho. No hi ha res que exciti més els buròcrates de la Unió Europea que emetre ordres, reglaments i directives. Ara, quan s’han de regular coses de debò, són especialistes a fer l’orni. El 2018, una consulta no vinculant va decidir per una amplíssima majoria (sobretot per l’abassegador vot alemany), que es deixés de fer el canvi. Però l’any següent el Parlament Europeu va decidir ajornar la decisió fins que ho tinguessin clar. Des de llavors, cada vegada que s’han de moure les agulles (cada cinc i cada set mesos, perquè fins i tot en això fan trampa) hom espera, debades, que sigui la darrera. Tots hem tingut amics que ens deien, quan anàvem de parranda: “Va, que serà l’última.” I hi quèiem de quatre potes, perquè després de l’última venia una altra última, fins a caure rodons. I la gent, que se suposa que és la que mana (“O povo é quem mais ordena”), a creure i a queixar-se per Twitter i a l’ascensor. I potser sigui millor així, perquè entre els partidaris de l’horari d’estiu –i de portar la canalla a estudi de negra nit durant un parell llarg de mesos– i els que no es mourien del d’hivern (perquè tornar al solar, no, de cap manera) esclataria una guerra civil que riu-te’n tu de la de Troia. Així no aconseguirem mai ajustar el rellotge a la vida i no la vida al rellotge.