L'elefant al menjador

D’aquí a una setmana, si no s’ha produït cap cataclisme –de fet, un tiktoker procedent del futur havia anunciat per a dijous passat una invasió alienígena– ja ho tindrem tot dat i beneït. Aquesta setmana passarà en un sospir. No sabem si es produirà cap cop d’efecte que alteri de manera significativa la intenció de vot. Penso que l’elector ho té més clar del que diu, i que l’efecte de la campanya és relativament menor, i en el fons és una distracció/enuig que es fa una mica d’esma. Només serveix per confirmar opinions prèvies i consolidades i, en algun cas, per descartar donar el vot a algú que no se’l mereix. Vista des de fora, hom diria que és una campanya de perfil baix. Tothom va amb peus de plom, com si travessés un camp de mines. L’opinió pública, que cada vegada té més eines per manifestar-se, pot ser cruel i implacable davant una relliscada. Per això hi ha temes que no es toquen, o ho fan de resquitllada i sense entrar-hi a fons. Penso en la llengua, per exemple, que ha tret el nas vinculada al permís de residència (i ahir, a darrera hora, la promesa demòcrata d’una nova llei), però també en qüestions —tan etèries com importants per a un país petit i fràgil— com la identitat. No se n’ha parlat gaire. Potser perquè no hi ha idees (ni noves ni velles) per transmetre a la ciutadania. Ni tampoc de la cultura, que és l’emulgent que ho lliga tot: quatre idees vagues i una mica forçades que s’han llençat a l’arena electoral com aquell prestidigitador que es treu un conill del barret. Un conill que després resulta que és un elefant i que, un cop aparegut del no-res, i instal·lat al menjador, no sap pas què coi fer-ne.