Temps de descompte

Hi ha algunes imatges que sempre m’han provocat glopades de tristesa. Veure com un senyor (sempre solen ser senyors) es passa tot el diumenge al matí rentant el cotxe, amb una galleda i una esponja, a la vora d’un rec. O imaginar com es grava en un estudi una cançó publicitària per a una immobiliària per ser emesa a la ràdio, (“tinc un pis per vendre, vendre, vendre…”). Coses així. També m’entristeix pensar en els darrers dies de temporada d’una estació d’esquí, quan es veu ja l’inevitable moment de tancar pistes. Llegeixo que, malgrat la poca neu que hi ha, les estacions procuraran mantenir-se obertes fins passat Setmana Santa, segons el programa previst, sempre positiu i optimista, basat en un òptim climàtic que ja deu fer anys que ha quedat obsolet. És lògic: mentre hi ha un dit de neu hi ha esperança, però sembla que passi com amb aquelles relacions que no funcionen i que, per rutina, per mandra o per voluntat d’evitar el conflicte, s’arrosseguen sense sentit durant un temps. Quan era jove i tenia genolls, a partir del mes de març ja em feia mandra anar a esquiar (fons), perquè la neu ja començava a fer patir, i creia que valia més menjar poc i pair bé. La neu cau, s’acumula i després es fon, és llei de vida. Entre els paleolítics i nosaltres no hi ha gaire diferència: en tot depenem del temps que fa, encara que ens pensem que no. Ara toca confiar en el futur i esperar uns mesos, que passi l’estiu i que torni a fer fred i a precipitar, que qui hivern passa, temporada empeny.