Germinabit

Reconec que havia arribat a la porta de les eleccions amb una actitud una mica displicent. Què m’han d’explicar, a mi, de conviccions fermes, determinades, inamovibles, que sempre ho tinc tot claríssim. Potser quan era jove tenia opinions més imprecises, volàtils i influenciables, segons l’humor del dia i el vent que bufava, però que una de les coses bones que té fer-se gran (i que probablement sigui l’única) és que l’experiència vital t’ha donat perspectiva i profunditat. O, si més no, hi ha alguna hormona amagada en un racó de la tupina que et fa creure que has aconseguit acumular certa experiència, amb perspectiva i profunditat. Per tant, al començament de la campanya em mirava els debats i entrevistes com aquell que se’n va al cinema, a passar l’estona, a veure com es confirmaven els meus prejudicis i partits presos. En qualsevol cas, ja descartava qualsevol possibilitat. Em llegia els programes no per informar-me de les propostes de cada partit, sinó per detectar-ne les incoherències, redundàncies i obvietats, els defectes de redacció, aquella puntuació impossible, o les idees de bomber que els comitès encarregats d’escriure’ls col·loquen, una mica a l’atzar, per omplir pàgines i fer que sembli que toquen tots els pals. I reconec que estava equivocat. A cada debat, a cada entrevista, a cada programa, he trobat arguments que m’han fet repensar idees fixes i contemplar aspectes des d’una perspectiva diferent. M’han fet trontollar postures que creia que eren estàtiques. Entre tots han aconseguit sembrar la llavor del dubte. Enhorabona. Fins diumenge, a veure què germinarà.