Els sostenibles

De patac, ens hem tornat tots la mar de sostenibles. No sé si hi haurà alguna intel·ligència –biològica o artificial– que s’hagi entretingut a fer un nuvolet de paraules sobre els conceptes escrits o pronunciats durant la campanya, però segurament que el sintagma creixement sostenible hi sortiria amb lletres ben grosses. Totes les esperances en el nostre futur immediat estan dipositades en aquesta idíl·lica sostenibilitat. Una immobiliària anuncia que la promoció de pisos de luxe a Encamp s’ha fet amb un “diseño sostenible i vanguardista”, i, tot seguit, pregunta si vols comprar-te’n un per dedicar-lo a la inversió. Hi ha qui ens diu que l’energia elèctrica que gasta (i que agafa de la línia comuna) és cent per cent verda. Els programes electorals estan plens de benintencionades i apassionades declaracions d’amor al creixement sostenible. Em sap greu discrepar, però: si hi ha creixement, no és sostenible. Ens hi posem com ens hi posem: és l’aplicació de les lleis de la termodinàmica, i si volem créixer s’han de consumir recursos i energia. Naturalment, hi ha graduacions, i segur que hi ha models de creixement menys agressius, més responsables amb el medi ambient i compromesos amb la preservació del planeta. Però hauríem de començar a dir les coses pel seu nom, i no consolar-nos amb expressions cada cop més buides de contingut. El Creixement Sostenible, de tan gastar-lo, s’ha convertit ja en un oxímoron, en una contradictio in terminis, com la música militar o, com deia don Pío Baroja, el “pensamiento navarro”.