Ja ho tenim, això

Ja gairebé ho tenim, això. Va, que falta poc. D’aquí a un parell de setmanes, semblarà que tot plegat ha estat un somni, una cosa del passat remot, un miratge. Els escollits estaran contents. Els que no, desapareixeran sigil·losament de la vida pública o tornaran a les casernes d’hivern, tot esperant temps més propicis. Alguns, segons com hagin caigut els daus, esperaran neguitosos la trucada del Gran Manitú per ocupar alguna poltrona, que seria com la repesca. Però ara voldria tenir un record emocionat per la feinada homèrica que ha fet la premsa. Durant aquestes dues setmanes, els periodistes en exercici al país han estat com una versió laica del Padre Pio de Pietrelcina, aquell frare caputxí italià que tenia el do de la ubiqüitat –o de la bilocació, com també es pot dir–. Els nostres xicots i xicotes de la premsa han hagut de créixer i multiplicar-se per poder arribar a tot arreu: a les reunions de poble, als mítings, a les convocatòries informatives, als cara a cara, a les entrevistes, als debats parroquials i als debats nacionals, en els formats més diversos, per terra, mar i aire. Hem gaudit de les cròniques incisives de l’Oliver Vergés (que haurà fet molts amics) i de les anàlisis intel·ligents de l’Yvan Lara. Me’ls imagino a tots quan arribi el dilluns, ressacosos i descansats, però víctimes d’aquell buit existencial que queda després de fer un gran esforç. Tot això s’esvairà, com les llàgrimes d’un replicant a la pluja. Però que no s’encantin gaire, que abans no ens n’adonem tindrem les comunals. Amunt els cors, amics.