Fent història

Els periodistes esportius sempre tenen una frase comodí a la punta del llapis: “Fulano ha fet història.” La diuen o l’escriuen quan algun esquiador o tennista o nedador o futbolista ha fet alguna petita proesa: ha guanyat un partit que mai no ho diries, ha quedat entre els deu primers en alguna competició de cert nivell, ha evitat un mal major. Res que sigui gaire transcendent. El que és evident és que en els llibres d’història que s’escriguin d’aquí a, posem-hi, cent anys (si és que se n’escriuen), poc se’n parlarà, d’haver empatat una vegada contra Kosovo. En canvi, sí que van fer un trosset d’història tots els que van participar ahir en la jornada electoral. Els votants, els candidats, els abstencionistes, els que volien votar i no van poder, els que podien votar i no van voler, els que s’ho miraven des de la distància o fins i tot des de la indiferència. També els que han intentat desestabilitzar el sistema i els que l’han aguantat, i tothom que ha intentat explicar-ho des dels mitjans. Eleccions rere eleccions, es va construint Andorra: la que tenim avui i la que tindrem demà és el producte d’una llarga cadena de circumstàncies i decisions que en algun moment han començat amb l’acte modestíssim i humil d’anar a fer cua per dipositar una papereta en una urna. Cert és que hi ha superestructures que no controlem, corrents subterranis i maniobres a l’ombra, però en el fons, tot es redueix a aquell lluminós vers que cantava José Afonso a la revolucionària Grândola, Vila Morena: “O povo é quem mais ordena.”