'The Winner Takes It All'

No voldria ser qui posa aigua al vi dels resultats de les eleccions. Però es detecta certa remor per les xarxes: ens recorden que en qualsevol sistema polític fonamentat en la representació s’apliquen fórmules matemàtiques sobre els vots per assignar els escons, i critiquen sobretot la manera de repartir els catorze parroquials. No hi ha cap sistema que sigui perfecte. Tots tenen limitacions i inconvenients. Als Estats Units, el president és escollit pels vots del col·legi electoral, format pels representants dels estats que, a la pràctica, es comporten com si Oregon fos Canillo. És com ho cantaven els d’ABBA: qui guanya tot ho arreplega. A la intensa història d’aquest petit país hi ha hagut poca varietat en els sistemes de votació. Tot és molt lent. Des de les assemblees altomedievals es va passar al consell dels Vint-i-Quatre, format pels cònsols –en exercici i antics– de les sis parròquies històriques, representants de les cases bones. El 1866, la Nova Reforma va obrir una mica la porta per deixar votar tots els caps de casa. El sufragi universal masculí va arribar el 1933, amb grans dificultats, i les dones van haver d’esperar-se fins al 1970. La Constitució va consagrar un doble model, amb la llista nacional i la territorial –que era el reflex del costum ancestral. Als que els va bé el sistema d’ara no tindran un especial interès a canviar-lo, però el que avui els funciona se’ls pot girar en contra algun dia. La Constitució permet cert marge d’actuació. Si més no, potser valdria la pena mirar-s’ho.