Els hipercomunicats

Dimarts es va presentar a La Trenca la novel·la París érem nosaltres, del gran Andreu Claret júnior, flamant premi Ramon Llull. Està basat en la vida del seu pare, Andreu Claret sènior, un dels homenots més singulars de l’Andorra contemporània. Jo hauria d’haver presentat el llibre. Al febrer n’havíem parlat amb l’Andreu, que molt amablement em va convidar a participar a l’acte. A les set em truquen des de la llibreria. Que on era. Al bosc, passejant. Com? I la presentació? Quina presentació? Coi, la de l’Andreu Claret. Em volia desintegrar. Com era possible que me n’hagués oblidat? Vaig improvisar una disculpa. Que no ho tenia present, etcètera. Però vaig consultar els missatges i vaig comprovar que amb l’Andreu no havíem fixat data i que des de l’editorial –que és la mateixa on publico habitualment– no em van dir res. No és greu, naturalment, la presentació va ser un èxit: Marc Forné i Casimir Arajol el van acompanyar la mar de bé. Una cosa semblant m’havia passat fa un parell de setmanes, quan vaig presentar un llibre de fotografies per al qual havia escrit uns textos. Tot i que al targetó es comunicava la presència del fotògraf, no va venir, els de l’editorial no m’ho van dir i, tot solet, vaig haver d’improvisar una presentació una mica surrealista. És curiós com, en un temps on estem hipercomunicats les vint-i-quatre hores del dia, es puguin produir casos com aquestos. És reconfortant que la indeterminació continuï present en les nostres vides, cada cop més controlades i previsibles. Que per molts anys tinguem l’oportunitat de quedar malament i fer el préssec.