Val una missa

He estat un parell de vegades a Niça, fa temps. Recordo vagament que em va semblar un lloc d’aquells on es nota que hi ha calés antics. Potser la confonc amb Canes, tot podria ser, però és que potser no hi ha tanta diferència. Hi havia tot de restaurants amb un senyor a la terrassa obrint ostres, non-stop. Màfia corsa (que no es veu, però diuen que hi són). Gent mudada. Ara resulta que, segons els números, hi ha una línia aèria –d’entre sis possibles estudiades– que resultaria menys deficitària: la que lliga l’aeroport de la Seu (d’Ensiura, com se n’havia dit a l’inici dels temps) amb Niça. Dit d’una altra manera: és a la que li costaria menys arribar al break even, o llindar operatiu de rendibilitat, un bonic concepte econòmic que acabo d’aprendre). Que és tant com dir amb Mònaco, per cert, perquè la pàtria de la princesa Carolina (ai, obscur objecte del desig de tants de la meva generació) queda desenclavada per via aèria gràcies a l’aeroport niçoise. Naturalment, a cals Grimaldi, que és un terreny exclusiu però exigu, no els cap un aeroport (però el podrien fer al mar, com els japonesos), i no tenen altre remei que recórrer al dels veïns. La situació és d’una simetria notable, i fins i tot la durada del viatge entre l’aeroport i la potència monegasca és similar al nostre cas. No dubto que els càlculs que ha fet la IATA estan molt ben fets. Però bé, posats a perdre quartos, em faria més il·lusió fer una mica d’esforç i poder anar a Londres. O, si és estirar massa i no pot ser, amb París: per setze mil euros de diferència amb Niça, no hi ha color.