Fallats

Si mai desaparec del mapa i hi ha algú a qui vingui de gust buscar-me, ja els avanço un lloc que es poden estalviar: València durant les falles. Pel poc que sé sobre la festa ja en tinc prou per deduir que m’ho passaria malament. La combinació de gent i petards i ofrenes florals i ninots grotescos m’excita més aviat poc. Per tant, aquest cap de setmana no és estrany que no hagi tret el nas als actes de celebració de les falles valencianes a la capital. Perfecte, això sí, que vinguin els de Valls a fer calçots, i una versió importada del sambòdrom del Carnaval de Rio potser no estaria malament. Però és que, a més, tinc una espineta clavada al cor per la cosa fallera. Ens hem de remuntar al novembre del 2015, just a la vigília de què la UNESCO declarés les falles pirinenques patrimoni immaterial de la humanitat. Hores abans de la deliberació sobre el projecte, la delegació espanyola, que havia presentat la candidatura de les falles valencianes, va exigir —pressionada pel lobby del partit popular— que es canviés el nom oficial de la nostra candidatura perquè ells tenien el monopoli de la falla. Si no, no hi donarien suport. Molt a contracor, es va haver de transigir, per no engegar a rodar un treball intensíssim d’anys. La candidatura es va dir, finalment, «festes del foc del solstici». Els valencians, però, van quedar amb un pam de nas perquè la seva candidatura, elis elis, no va prosperar. Les nostres falles eren incomparablement més antigues, més elegants, més simbòliques i, sobretot, més pirinenques. Ho van aconse-guir l’any següent, això sí: el karma funciona però té limitacions.