Gràcies per la propina

Els meus pares tenien una pastisseria. Amb 10 o 12 anys, els caps de setmana i els dies de festa anava a repartir. Mones de Pasqua, braços de gitano, tortells i plates de lioneses. No cobrava res per la feina i les propines eren l’únic al·licient pecuniari. Els més generosos aportaven a la meva infantil economia 25 pessetes. I recordo com si fos avui els 20 duros que em va donar ni més ni menys que el Copríncep Martí Alanís. En aquell temps 100 pessetes eren una petita fortuna, i aquest va ser el moment culminant de la meva trajectòria com a receptor de propines. Més tard vaig entrar a l’obrador i ja no vaig deprendre d’aquest arcaic sistema de compensació. Però mantinc amb el concepte de pourboire una relació complicada. No hi tinc res en contra si es tracta d’una manifestació esporàdica, més aviat de caràcter simbòlic. Però si ha de ser una aportació voluntària d’obligat compliment la cosa ja grinyola, i el sistema que impera als EUA, per exemple, és incomodíssim. Si l’import final d’un servei ha de ser X, que sigui X i tothom content. Ara hem vist com un restaurant madrileny posa al tiquet que lliura als seus clients un suggeriment de propina, un tant per cent variable (entre el 10% i el 20%) segons el grau de satisfacció del client. Temo que això només sigui el començament d’una escalada perversa. Els treballadors han de cobrar un salari digne per la feina que fan, i la propina no hauria de ser sota cap concepte un component estructural dels seus guanys. Per múltiples raons, però és que si fem aquest pas enrere en vindran d’altres, que serviran per consagrar l’opacitat i la precarietat en unes vides laborals que cada cop són més precàries i opaques.