Sacsejats

Soc un d’aquells humanoides als quals els costa notar els terratrèmols. No ho sé, quan passen dec estar distret (o massa concentrat), o fent d’altres coses, o a carrer. El cas és que generalment no me n’adono i he d’esperar a veure les primeres informacions (localització, intensitat) que proporcionen, amatents i tan aviat com arriben les dades dels sismògrafs, els meus col·legues d’Andorra Recerca + Innovació per alarmar-me una mica i recordar que tot es mou sota els nostres peus. Estàvem acostumats als que venien de la banda d’Os, que són moviments de terra domèstics, casolans, una mica trapelles però inofensius. Però aquest de dimarts no era un dels nostres. Tenia una magnitud de 4,3 (i, com que és una escala logarítmica, una bestiesa d’energia alliberada), i se situava, sense especificar, en un localització gens habitual: als “Alts Pirineus”. Alto: això no és aquí mateix. La cartografia on apareixia l’estrelleta amb l’epicentre –que es va produir molt a prop de la superfície, segons sembla– ens mostrava una toponímia que confesso que no em sonava de res: Campan, Esparròs, Hèishas, Arreu, Ancizan, Gédeu, Nistòs, Bisa… Fetes les degudes comprovacions, això és als peus del pic de Mieidia de Bigòrra, al cor de la Gasconya, no pas gaire lluny d’on va néixer el famós mosqueter d’Artagnan. I, si l’epicentre hagués corregut uns pocs quilòmetres cap a l’oest, hauríem tingut un terratrèmol bearnès, cosa que hauria suposat una bonica connexió historicogeològica entre Andorra i la noble terra que ens va donar les dues vaques a l’escut.